Localitzada al sud de Japó, anteriorment nomenada regne de
Ryukyus, l'illa d'Okinawa va ser el lloc d'origen del karate.
Fins el començament del segle XV Ryukyus estava dividida en tres
regnes independents: Chuzan, Nazan y Hokuzan, cada un lluitant amb els
altres pel seu domini. Chuzan eventualment va prevaleixer i el
país es va unificar sota el seu rei, Sho Hashi (1372-1439).
S'establí immediatament un govern no militar. Es va dictar un
estricte edicte que prohibí qualsevol possessió d'armes.
Durant dos segles es gaudí de pau, després, al1609, van
ser atacats per Shimazu, governador militar del sud de Kyushu,
Japó. Després d'una gran resistència , Ryukyu va
caure en mans de Shimazu. Novament es van prohibir les armes, aquesta
vegada no solament al poble sinó que també a les classes
altes. Molts historiadors estan d'acord en que aquesta segona
prohibició va se la que estimulà la creació de
medis d'autodefensa sense armes.
Tot i així, ja es practicaven algunes formes de combat
sense armes abans de la invasió. Ja que les Ryukyus van ser un
estat tributari de Xina, es van donar períodes freqüents de
contactes amb la Xina, pel que hagués sigut molt natural que el
kenpo (lit. , "mètode de puny") hagués sigut importat a
l'illa. Elements de Kenpo van ser probablement adaptats i incorporats
als
estils de combat local. D'aquesta manera es van originar els dos
propulsors del Karate: okinawa-te i to-de.
Amb la prohibició de les armes, la pràctica de
mètodes de combat sense elles es va veure ràpidament
envoltada en el secret, dons, comprensiblement, els locals no volien
que
es sapigues de la existència d'aquests mètodes.
Lapràctica de no revelar els principis del seu art als
estrangers
no era solament característiques del karate; també
existeix una prohibició de romandre registres escrits en el
període Meiji (1868-1912), quan ja no existia la necessitat de
reservar, la tradició de segles de secrets es va mantenir.
El Karate Modern
En els seus principis, el karate es
va anomenar simplement, "te" (Mà). Quan a finals del segle IXX
es
va incorporar la seva pràctica com part dels programes
d'educació física en les escoles d' Okinawa, i degut a la
seva popularitat creixent dins del Japó, se'l renombrà
com
"karate" (Mà Buida), per a distingir-lo del "tode", una forma de
Mà originària de Xina.
Els dos estils originaris de Karate, desenvolupats en les regions de
Shuri i de Naha, es van dir respectivament "shuri-te" (la mà de
Shuri) i "naha-te" (la mà de Naha). Avui dia existeixen
numerosos
estils diferents de karate, tant en Okinawa com en el propi
Japó,
però la majoria deriva dels esmentats anteriorment.
En 1891 o 1892, segons el mestre Funakoshi, un professor d'escola va
començar a ensenyar karate als seus deixebles. Quan va arribar
el
temps de reclutament per l'exèrcit, es va observar immediatament
que aquells que entrenaven karate estaven en millor estat físic
que els altres. Posteriorment el Mestre Itosu va ser convidat a atendre
una reunió de directors d'escoles i fer una demostració
amb els seus estudiants. Van quedar molt impressionats i aviat
s'incorporà karate en el programa d'educació
física de dos de les majors escoles secundàries en
Okinawa.
En maig de l'any 1922, al Ministeri d'Educació de Japó va
realitzar la primera Exhibició d'Atletisme. El Mestre Funakoshi,
com a representant de l'Associació d'Arts Marcials Okinawenses,
va ser convidat a participar i mostrar les arts marcials locals a
Japó (les illes principals). El mestre va preparar material i va
partir cap a Japó.
Després de l'exhibició, es va veure forçat a
quedar-se per tot l'interès mostrat inicialment per Kano Jigoro,
el gran mestre de judo, davant de qui va realitzar demostracions, amb
aproximadament cent judokes. Funakoshi era un admirador de Kano i de la
seva art marcial, pel que va considerar un gran honor el poder entrar
al temple de judo, en el Kodokan. Va guanyar-se l'admiració dels
insignes judokes i una eterna i respectuosa amistat amb Jigoro Kano. En
el pla tècnic, Funakoshi es va inspirar en el mètode de
l'aprenentatge de Kano per a modernitzar el seu Okinawa-te introduint
el sistema de graus per cinturons (fins llavors, aquests servien
únicament per a subjectar els pantalons). Aquest va ser el
principi d'una gran quantitat d'activitats en Tokio, que li van impedir
retornar a Okinawa per molt temps.
Així va quedar establert el principi del karate-do, creat a
través de la fusió de les arts marcials Okinawenses i la
filosofia Budo de les arts marcials japoneses, tals com el kyudo, art
de
tir amb arc, o el kendo. En línies generals, el karate-jutsu
original d'Okinawa i que era simplement un mètode d'autodefensa,
al estendre's per la resta de Japó i anar-se impregnant de la
filosofia Zen, va passar a ésser també un mètode
de desenvolupament personal, canviant el jutsu (tècnica) per do
(camí, guia).
En 1949 va ser fundada l'Associació Japonesa de Karate (JKA),
que va celebrar els primers campionats de Japó en 1957. Aquesta
pràctica deportiva es va estendre a Occident durant la
dècada de 1950.
